El patrimoni rural de la pedra.

El patrimoni rural de la pedra seca i de l’arquitectura rural, ha modelat de fa segles el nostre paisatge com el de tota la mediterrània, i constitueix l’expressió més genuïna de la simbiosi entre la natura i l’home.

Les  tècniques de la pedra seca, han habilitat tradicionalment els territoris per a l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura, amb el mínim de recursos i amb el màxim d’eficiència. Respectant el medi ambient i l’entorn de manera sostenible.

Els marges de pedra i els erms dels espais agroforestals, són la darrera reserva de biodiversitat que preserva la riquesa faunística i vegetal del nostre patrimoni natural.

La preservació i la protecció  del patrimoni de la pedra seca als nostres municipis es troben amenaçats per les presents i futures transformacions, motivades per la construcció del Canal Segarra Garrigues, amb la conseqüent concentració parcel·lària, la transformació dels camins i la remodelació de les finques rústiques.

És obligació nostra i de les administracions públiques, preservar la identitat i la memòria patrimonial per:

–   La seva contribució destacada en la millora i el manteniment de la biodiversitat, i per ser un hàbitat privilegiat per a la flora i la fauna.

–   La seva contribució a evitar i minimitzar la degradació i l’erosió de sòls, el risc d’inundacions i millorar l’aprofitament de l’aigua de les pluges al sòl.

–   La seva contribució al manteniment del paisatge, a la seva ordenació, estructuració i diversitat, que de retruc implica una reducció del risc d’incendis.

Per tal d’evitar la progressiva degradació ambiental i paisatgística dels nostres termes, cal que els agents que actuen en el sòl rústic, compleixin amb el Decret de la Generalitat de Catalunya de la producció integrada (Decret 413/2006, de 31 d’octubre), que estableix la necessitat de mantenir incultivada un 5% de la superfície, a fi i efecte d’assegurar la presència dels depredadors naturals de les plagues pròpies dels conreus (article 4).

Com diu l’ambientòleg Ramon Queralt, “és evident que els depredadors naturals són el sistema més sostenible de combatre les plagues i no cal dir, el més econòmic”. També afirma que altres actuacions que poden fer els ajuntaments, son les de, “revisar els cadastres dels municipis afectats i detallar a petita escala les subparcel.les forestals, d’erm o matoll; cal preservar els marges de pedra i les vores dels camins; introduir una alçada màxima de talús resultant de les replantacions o anivellaments de terrenys, per aconseguir un abancalament més progressiu i el manteniment d’alguns marges més”.

També és imprescindible, el compliment de la normativa municipal, urbanística i ambiental. Les actuacions il·legals en sòl rústic, son contemplades per l’administració local amb una certa  permissivitat: moviments de terres, excavacions, replanacions i eliminacions de marges. Tales i destrucció d’arbrat i d’arbustos als camins públics.

És essencial, preservar les vorades i els marges, els seus elements i hàbitats, tant vegetals com animals, amb l’objectiu de mantenir una biodiversitat que és un patrimoni de present i de futur de tota la comunitat.

Jaume Ramon Solé.