La guineu: Patrimoni de la Segarra i de l’Urgell.

Guineu mascle i femella en època de zel a la Torre del Codina.

“Som a les acaballes de l’estiu. Per a la guineu nascuda a principis de març d’enguany, en algun cau proper a casa nostra, és el pitjor moment de la seva curta existència.

Un germà cadell, ha mort abatut pels trets dels caçadors en l’inici de la mitja veda de mitjans d’agost. Un altre ha caigut xafat al camí per un quad esbojarrat, igual que d’altres que moren a les carreteres. La mort més terrible però, ha estat la d’una guineu adulta de la família, en un parany amagat entre les branques del terra, que li va tallar la pota. Va morir dessagnada al cap de dues nits, enmig els gemecs de dolor, i plena d’una pena que el seu instint mai no oblidarà.”

Generalitat de Catalunya: Mitja veda temporada 2015-2016: Del 15 d’agost al 15 de setembre. Espècies: Guatlla, Tórtora, Tudó, Colom roquer, Garsa, Estornell vulgar, Gavina riallera, Gavià de potes grogues i Guineu.

Segons les dades de l’IDESCAT, la temporada 2013/2014 es van caçar a Catalunya 5.925 guineus, a les comarques de Lleida 1.787.

slideshare.net/…aumeramonsole/memoria-caa

La guineu, (“Vulpes vulpes”) coneguda també com a guilla, rabosa o renard és un mamífer de la família dels cànids. A les nostres contrades, és un animal d’alimentació omnívora i oportunista que s’alimenta de tot, i bàsicament és frugívora i insectívora . Els estudis dels biòlegs Joan Barril i Isabel Mate en el seu llibre “La Guineu a Catalunya”, fet a base de les anàlisis dels excrements, van determinar que les guineus s’alimenten principalment de fruites i llavors, insectes i invertebrats, i micromamífers. L’aparició d’aus i de conills en la seva dieta, és ocasional, (en molts casos es tracta d’animals malats o ja morts). El consum d’especies cinegètiques, varia en zones amb una alta densitat de població d’aus o conills.

Joan Barril i Isabel Mate “La Guineu a Catalunya”

Curiosament xoca comprovar com, la imatge tradicional, ens transmet una iconografia de la guineu com un animal carnívor. També és habitual que els contes, les rondalles i la memòria popular i col·lectiva, considerin la guineu con una bestiola golafre, lladregota, desconfiada i facinerosa, sempre a l’aguait dels corrals per robar unes gallines que avui ja no es troben al seu abast.

En canvi, la realitat de la guineu, estudiada científicament pels biòlegs d’arreu del món, ens la dibuixen com un animal fascinant. Res a veure amb la imatge demonitzada que, explotada per determinats interessos, la condemnen a esdevenir víctima d’una indiscriminada caça i captura en ple segle XXI.

Guineu fotografiada a La Torre del Codina.

La guineu disposa d’una increïble capacitat olfactiva que li permet olorar un talp a un metre sota terra, o identificar una altra guineu a llargues distàncies, gràcies a les seves glàndules supracaudals. Utilitza la oïda per mesurar les distàncies, per alertar del perill, o bé per rebre les comunicacions dels seus congèneres. La seva visibilitat nocturna és total, i el tacte del pèl sensible de les potes i del musell els dona la seguretat de saber on son a cada moment.

A més de les seves capacitats físiques i sensitives, s’ha comprovat que la guineu és un animal dotat de memòria i d’intuïció. És hàbil, i s’adapta com ningú al seu entorn, té enginy i astúcia, és llesta i espavilada, capaç d’improvisar complexes estratègies per aconseguir sobreviure.

La guineu sap que ser incauta significa la seva mort. Però dissortadament les guineus tenen un punt feble: El seu sentit del gust no els hi permet detectar el sabor del verí. En molts indrets, durant les darreres dècades se les ha enverinat massivament.

Els humans utilitzem l’arma de la difamació per fer la responsable de tots els mals. Quan una epidèmia causada per l’home delma la caça menor, és culpa de les guineus. Quan un gos agafa la sarna , és culpa de les guineus. Quan desapareixen les aus i les perdius enverinades pels productes agroquímics que aboquem als camps, és culpa de les guineus.

La única culpa de la guineu és ser un animal bell. La seva pell suau, color rossa, crema o carbonera, és l’únic objecte de la seva caça indiscriminada, permesa per un suposat control les densitats de població de les guineu.

Com a cànid, i com a animal adaptable, les guineus tenen una diversa i complexa organització social. El grup familiar, és format per un mascle dominant i territorial, una femella reproductora, i dues o tres femelles subordinades ajudants, així com els cadells. Esporàdicament s’hi troba algun mascle subordinat ajudant que coopera en la criança d’una cadellada, amb l’aportació d’aliment.

El grup familiar domina una àrea territorial, en funció de l’alimentació disponible per a la seva supervivència, i defensarà amb complexes argúcies, qualsevol incursió dels seus congèneres. El grup familiar com a organització social territorial, regula la pròpia reproducció i la densitat de població del territori.

Guineu escuada per l’estada prolongada al cau amb les cries. La Torre del Codina.

L’hàbitat ideal de la guineu, el configura un paisatge barrejat de zones boscoses secanes amb petits turons i petits espais oberts. El canvi d’hàbitats, afecta a la seva distribució territorial, així com la construcció d’infraestructures i els tancaments físics de grans parcel·les rústiques.

La Segarra de turons i marges, que es barreja per valls i comes amb la plana d’Urgell és un dels hàbitats preferits de la nostra guineu. Els humans que sense saber-ho hi convivim, ho ignorem gairebé tot d’ella.

Som un país privilegiat, de gent oberta i ferma, d’un paisatge bell com pocs. Una terra que ens dona productes autèntics i de qualitat. Amb un patrimoni artístic i arquitectònic únic i esplèndid. Som un país on la història se sent a cada paratge i a cada cantonada. I a més tenim i fruïm d’un immens patrimoni natural per conèixer i admirar.

Conèixer i admirar la guineu. Respectar-la i observar-la. Difondre’n els seus valors i la seva singularitat com a espècie adaptada al nostre entorn. Fer de la guineu símbol i referent de les nostres comarques de l’Urgell i la Segarra.

Si volem, tenim una nova feina, immensa i apassionant a les nostres mans. La guineu ens espera, per recuperar amb ella el patrimoni de la pedra seca, fet de marges i cabanes, on hi té el cau.

“Havia aprés a gratar i a caçar. Primer com un joc, excavant els formiguers amb els seus germans, caçant mosques a trompades. Fent bots i les mil volteres estrambòtiques, que l’àgil cos d’un cadell de guineu era capaç de realitzar. S’amagaven silenciosos en l’indret més adequat i saltaven l’un sobre l’altre al mínim descuit. Era el joc més útil de la seva vida: Viure sempre alerta, per trobar menjar, per caçar o per evitar ser caçats.

 

Recordar-ho tot. Cada lloc, cada olor i cada pedra. Fer memòria dels sorolls, de les branques i dels corriols, atents al més petit canvi, atents a tot, atents a intuir el més petit parany. Aprendre a parlar i a comunicar-se, a reconèixer els seus, només amb l’olor de l’aire. Mesurar les distàncies amb la oïda. Saber on ets, amb el tacte de les potes al terra. Olorar i sentir el talp sota terra, gratar fins a trobar-lo. Saber veure i saber mirar, per tal que tot encaixi, tant de dia i com de nit”.

Jaume Ramon Solé.

1.- “La guineu a Catalunya”. Joan Barrull i Isabel Mate. “Col·lecció Natura núm 4”. “Edicions L’AGULLA de cultura popular”. Tarragona. Novembre 2007.

2.- “Dieta de la guineu (Vulpes vulpes) al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac”. Tomàs Ballesteros Salla i Artur DEgollada Soler. “V trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac” Monografies 35, Barcelona 2002.

3.- “Dieta anual del zorro, Vulpes vulpes , en dos habitats del Parque Nacional de Doñana”. José María Fedriani. “Estación biologica de Doñana (CSIC). Sevilla 1996.